Passo per davant de la botiga del l'estació i compro un para-sol de color vermell. Li faig una foto amb el mòbil i el llenço al clavegueram. Apareix el tren del no-res i un jubilat amb taca-taca m'atropella. L'escupo en l'ull. Pressiono el botó de les portes del vagó.
Clar que sempre arribo al vespre. El tren s'adorm i jo no hi arribo. I quan arriba la son se m'emporta al matalàs volador.
No hi toco gaire, disculpi'm. No és un matalàs, es un vaixell porpra que somia amb tu. Em sento bukowskiana i no he llegit mai "El vell i la mar". L'autopista es veu a través de la finestra. veig uns guants volant cap el seu refugi de llençols tacats de perfum. La ploma flota i el seu ull brilla a la llum de la lluna torta.
Quan arribi a Barcelona sentiré el poema del cec aquell. Si aquell es cec, l'altre es sord? Cavil·lacions absurdes, menjo taronges mentre et miro. Les cremo i són dolces i em canten a la panxa.
Arribaré algun dia. El viatge es llarg. A Montjuïc mai neva i em sento blanca per dins. Pujaré a aquell mirador, per aquella escala. Et vaig besar allà, desprès d'empènyer-te.
Tu em deies mentides i jo me les creia. Mai havies anat al museu, ni al teatre, ni a la biblioteca. Jo no habia fet mai l'amor al metro, ni a l'autobús. Encara espero que ho fem.
Quan torni a casa teva miraré si m'has agregat al Facebook. Tothom en té. Penjo les fotos del concert de Shinoflow, Recolzats a la muralla del Poble Espanyol et brillava el nas. Era una fada petita. Et llançaria del terrat, clavant-te al front el teu regal (el penjoll lleig que em vas regalar per el meu aniversari fa trenta anys).
Al meu costat s'asseu una nena petita, com una bosseta de te. S'empassa el xarop blau que fan cantar. Un globus vermell la fa volar. Un nadó em surt de l'orella, vol escoltar la dolça melodia. Canta el corb i la multitud plora de l'emoció. Ha nascut un artista, criden. El trajecte no desapareix, o acaba, com es digui. Em pica un peu, dec tenir puces ballarines.
Una senyora em renya, estic badant. Tinc que riure dels seus acudits. Tots són dolents i em fan plorar. Embarbussament de l'ànima. Em fot una pinya amb la revista. Crec que és el "Pronto". Massa parides hi han al món. Obro la meva cartera. Trobo l'entrepà de peix portàtil. Mai he tastat res tant enllefiscat. Acabo d'esmorzar la xocolata verda (que la meva tutora veuria de color blau), i em llepo la punta dels dits bruts.
Crec que m'he passat la estació que em tocava. Faré la volta per aquest monòleg interior i tornaré a nàixer en la primera estació mai creada.
L'espelma s'apaga.
No hay comentarios:
Publicar un comentario